ESPAI RESISTENCIALISTA

Aquest escrit és el comentari a l’entrada que porta per títol CAT: SUMAR PER AVANÇAR del company de secció local Toni Garcia, la qual podeu llegir en aquesta adreça

Alerta, la nova immigració difícilment serà catalanista. Per al conjunt generalitzat, els és una dificultat el fet d’haver aterrat en un país que no s’esperaven. Ells entenien que venien a espanya i es troben a casa nostra amb una realitat diferent, un idioma diferent i una cultura, que, insisteixo, de forma generalitzada, els importa un rave. El seu objectiu és enviar calés a casa i poder reagrupar-se familiarment a casa nostra. Aquí mengen.

És el mateix que va passar a l’anterior onada immigratòria, la dels anys 50-60. Aquella immigració partia d’una realitat cultural diferent i ens la van imposar, l’Hospitalet és una mostra flagrant d’aquesta realitat i de les seves conseqüències, les quals coneixem força bé. És per això que cada cop és més difícil viure en català a Catalunya.

Hi ha el gran objectiu d’estendre de forma prioritzant polítiques socials, sobretot, des dels representants del sobiranisme al Parlament, amb la creença de que amb el pa convencerem a l’assedegat per que s’identifiqui amb la nostra cultura. Soc de la opinió que en primer lloc s’ha de potenciar la política nacional per, amb ella, poder fer polítiques socials. A no ser que ja ens estigui bé fer polítiques socials en espanyol.

És inadmissible entrar en un establiment regentat per propietaris de la nova immigració i que el dependent et digui que li parlis en espanyol per que no entén el català. Com és possible que es doni la llicència d’obertura d’un negoci  d’atenció al public amb un personal que no parla l’idioma del país? Això és una irregularitat nacional. I ara no caiguéssim en la humiliació de parapetar-nos en la darga de la cooficialitat del català.

El nostre país no podrà ser mai sobirà fins que la majoria dels seus pobladors no s’hagin integrat cultural, idiomàtica i nacionalment. I amb el ritme i polítiques actuals, això no s’albira ni en el futur més llunyà.

Als anys 60 els companys d’escola recentment arribats a Catalunya aprenien el català, si calia, a mastegots. Avui, després de prop de 50 anys aquells companys del col·legi han esdevingut bons amics amb una gran consciència de la identitat catalana. Ara són altres temps, però aleshores aquella tècnica va funcionar.

Aquells mastegots de la nostra joventut van tenir l’efecte esperat, certament que avui no han de ser físics, els temps canvien, però s’han de marcar pautes de desenvolupament i convivència amb els nou vinguts que gaudeixen de tots els privilegis dels drets als ciutadans, però al qui no se’ls hi ha explicat prou bé quins són els seus deures.

Potser, algú, en aquestes paraules podrà veure-hi trets racistes o xenòfobs. Res més lluny en la intenció. El que es pretén és defensar el país, no de la gent immigrant, sinó de la desinformació i de l’esviaxament de concepte que tenen els immigrants quan arriben a casa nostra.

Crec que si cal ésser un espai resistencialista, però no en retrocés, sinó l’espai resistencialista al que ja estem acostumats. Portem ja, gairebé, tres-cents anys resistint i sembla que la corda s’acaba, no per que els resistents de sempre deixem de resistir, s’acaba per que com sempre, ells, en són molts més. Allò d’aquelles paraules que en Puigcercós ara ja no pronuncia en els seus discursos i mítings, allò que repetia sovint de la democràcia demogràfica.

Benvolgut Toni, perdona per l’extensió.
A reveure!

16.07.08

Tweet