A principis d’aquest mes em vaig afegir a una excursió pels escenaris de la darrera guerra civil dins el territori de la Noguera. L’activitat era la cloenda de tot un mes d’actes, encapçalats per una interessant exposició a Camarasa i un seguit de conferències donades per especialistes en el tema. Al llarg de la visita guiada ens va anar explicant els darrers moments de la contesa. El guia ens relatava com els republicans, amb els que hi participaven comunistes i anarquistes guerrejaven de manera totalment desorganitzada, cada grup pel seu compte i sense cap coordinació. Ens deia que els comunistes no aportaven l’armament necessari als companys de bàndol anarquistes per la por de que si finalment s’aconseguia ofegar la revolta reaccionària feixista, que els anarquistes no quedessin prou armats per anar contra el comunistes i prendre’ls-hi quota de poder.
Un dels escenaris més esgarrifosos fou el turó conegut com el "Merengue", on el dirigent republicà que comanava l’atac va llençar als soldats de l’anomenada quinta del biberó (17 i 18 anys sense entrenament previ) a atacar aquest cap de pont de feixistes professionals amb experiència i disciplinats, al crit de: Vinga nois, que això ens ho menjarem com si fos un "merengue". Entre el 22 i el 28 de maig del 1938 hi hagueren més de dues mil baixes entre morts i ferits. Els revolucionaris, en ridícula minoria de forces, feren miques als pobres soldadets llençats amb ràbia contra el monstre amb orxata a les venes i serradures al cap.
La història, es repeteix. Potser és el nostre tarannà. Som un país d’individualistes, de millors que l’altre, d’incapaços de tenir una visió de conjunt i, sobretot, d’incapacitats per estimar el nostre país per damunt de l’interès privat, ja sigui econòmic, de poder, de personalisme, de vanitat i de qualsevol altre d’aquests mals massa comuns entre la majoria dels que viuen prop dels centres de poder.
Els espanyols, però, continuen amb aquell esperit corporativista que tan contrastadament els ha esdevingut vàlid. Allò que el nivell de popularitat assolida pels nostres polítics ja ha relegat a la categoria d’incorrecció i ja no queda bé dir, de que els uns són el policia bo i els altres el dolent. Als espanyols se’ls enfot el color blau o roig, el que defensen, unitàriament, és la indivisibilitat de la seva controlada espanya, una indivisibilitat que serveix per mantenir-se amb el pessic dels que els hi penquen gratis.
La darrera demostració de que els partits catalans estan dins l’olla del dependentisme (de dependència) recalcitrant és la resposta a la darrera proposta d’anar tots junts a Europa per reivindicar allò que queda molt folklòric en les manifestacions i que dóna als borinots quota de pantalla als mitjans sense comprometre excessivament, però que quan es tracta de compromís polític ja els genera urticària.
Per una banda els "reinventors" del catalanisme (?) i, per l’altra, els vells verds, han tornat a dir al poble de Catalunya que la seva gran missió en aquesta terra és el seguidisme espanyol i l’ofec nacional de Catalunya. En una altra dimensió hi ha la branca anomenada catalana del PSOE, els quals ja han aconseguit treure de la cúpula del seu partit a totes les velles glòries catalanes i ara, ja campegen com si es tractés del Cid, en l’espanyolitat més profunda, desmuntant "àdhuc" qualsevol símbol d’identitat nacional que hi pugui quedar en els mitjans de comunicació públics catalans.
Estem sols. I encara que en siguem 2000 contra un sol batalló de 200 soldats, ells estan organitzats i ens trinxaran com a la pobra canalleta al Merengue, prop de Balaguer, el maig del 38.
La via política per assolir la independència de Catalunya, avui, té el futur massa incert. Sols resta confiar en la mobilització ciutadana en un país on el desajustament demogràfic és tant significatiu que tampoc fa albirar un futur gaire esperançador. Per cert que ja fa anys també he deixat de sentir aquesta argumentació de la demografia per part dels que avui ja són alts dirigents polítics.
Malgrat tot, el dia 7 de març del 2009 (si al col·lectiu feminista no li sap greu) estarem a Brussel·les amb una de les noves mobilitzacions, esperem que multitudinàries, per reivindicar la voluntat del nostre poble a decidir el nostre futur.
Un reflexió a fer és: on van a parar els mils de milers de vots d’aquests independentistes que surten al carrer en festívoles manifestacions "milionàries", quan hi ha consulta política?. Doncs això, van a la paperera per que passa pel davant el color o l’interès, a la voluntat real d’independència i sobirania del nostre poble. Algú, més tècnicament, parla de desencís polític i em faig la pregunta: que té a veure el desencís amb els partits polítics i la voluntat d’un poble de ser lliure?
En els darrers anys he sentit amb massa insistència a en Carod parlar de les tradicions com a quelcom canviable i que els folkloristes que recullin les costums dels nostres temps reflectiran la realitat cultural dels nostres dies, molt diferent a la de fa cent anys. Bé, quan en Josep-Lluís fa aquestes dissertacions, i amb la mateixa finalitat, també és amic de "devaluar" als catalans sumits en la "desgràcia" de tenir tota l’ascendència catalana. Una manera d’arribar als castellano-pensants: els convergents ho fan parlant en espanyol i en Carod fa valer el seu xarneguisme.
Ja em veig que als costumaris del Joan Amades i Gelats o el Valerí Serra i Boldú de finals del segle XXI, a més de relacionar les "actuals" costums tradicionals catalanes com ara la saeta de la processó de setmana santa, el brau d’osborne, els grans Hit Parade espanyols del Polònia o el dia del amor patrio boliviano, inclouran un petit apartat sobre processons, romiatges i aplecs organitzats per plataformes ciutadanes catalanes per reivindicar unes voluntats que en el futur es veuran d’allò més anacròniques per que ja no hi haurà ningú que recordi el que era aquella cosa tan estranya anomenada poble català. Serà com veure amb els ulls actuals el fer una prerrogativa a Sant Roc o a Sant Sebastià per que alliberi a la població de la pesta.
Malgrat tot i com a acte de resistència, us convido a recórrer els carrers de Brussel·les amb una estelada al coll. Encara que només sigui per tocar allò que no sona i fer una mica de turisme.
El dia que els catalans decidim no demanar la independència ni a madrit ni a Brussel·les ni a Barcelona, sinó que, senzillament decidim prendre-la, aleshores Catalunya tindrà la possibilitat d’esdevenir un poble lliure. Mentrestant anirem omplint les pàgines del pronosticat costumari carotià en espanyol per que les properes generacions el puguin entendre.
29.12.2008
Malgrat tot i com a acte de resistència, us convido a recórrer els carrers de Brussel·les amb una estelada al coll. Encara que només sigui per tocar allò que no sona i fer una mica de turisme.