No fa gaires dies em vaig tornar a submergir en l’obra de l’avi Josep Tharrats, rellegint alguns dels seus poemes i revisant els quatre darrers llibres que el tiet Joan Josep Tharrats va publicar sobre la seva figura.
El moment era propici, l’actual situació política i social del país fan venir a la ment aquells personatges que, ja a les darreries del segle XIX i als inicis del segle XX, tenien unes inquietuds político-socials que a hores d’ara tenen una vigència sobirana.
Un recull de 5 poemes de l’avi Josep que versaven sobre la identitat catalana, complementats amb el darrer sonet que va compondre, juntament amb un resum dels 4 llibres del tiet, com a mena d’homenatge, els vaig penjar al meu mur Facebook, un espai que queda reduït a escollides amistats, potser per que l’obra de l’avi era una obra íntima i en certa manera, silent.
Ara, un parell de setmanes més tard del recordatori d’aquesta figura que va aportar, penso, un gra de sorra, no dels més petits, a la cultura del nostre país, m’arriba una carta als lectors publicada en un dels mitjans de propaganda d’un destacat partit polític. Si no fos pel signant hauria llegit aquest escrit amb la tristor habitual amb la que llegeixo les incongruències, les sortides de to i els menyspreus que ments tancades i amb incapacitat de reconèixer quin és l’espai que trepitgen, ens tenen acostumats.
Però, certament, el meu esverament per aquest cas no té topalls, s’escampa arreu veient que algú tant proper a casa, enarborant el cognom de l’avi, pot ésser capaç, ja no d’escriure, sinó de pensar el que ha plasmat, negre sobre blanc, en aquesta carta al director.
Dins d’aquest enllaç, l’escrit porta per títol “Larsson, en catalán”, inserit en un apartat que el Periodico anomena, cínicament, “la actividad cultural”.
Anant més enllà, em pregunto amb quina intenció aquest diari ha cregut convenient publicar aquest escrit. De totes, totes, amb un interès polític, per que de cultural ni el text ni el missatge en tenen res, per no parlar del posseïdor de la mà que sostenia la ploma que l’ha escrit.
És ben veritat allò de que la família no la tries, et toca.
09.07.2009
