El moment era propici, l’actual situació política i social del país fan venir a la ment aquells personatges que, ja a les darreries del segle XIX i als inicis del segle XX, tenien unes inquietuds político-socials que a hores d’ara tenen una vigència sobirana.

Un recull de 5 poemes de l’avi Josep que versaven sobre la identitat catalana, complementats amb el darrer sonet que va compondre, juntament amb un resum dels 4 llibres del tiet, com a mena d’homenatge, els vaig penjar al meu mur Facebook, un espai que queda reduït a escollides amistats, potser per que l’obra de l’avi era una obra íntima i en certa manera, silent.

Ara, un parell de setmanes més tard del recordatori d’aquesta figura que va aportar, penso, un gra de sorra, no dels més petits, a la cultura del nostre país, m’arriba una carta als lectors publicada en un dels mitjans de propaganda d’un destacat partit polític. Si no fos pel signant hauria llegit aquest escrit amb la tristor habitual amb la que llegeixo les incongruències, les sortides de to i els menyspreus que ments tancades i amb incapacitat de reconèixer quin és l’espai que trepitgen, ens tenen acostumats.

Però, certament, el meu esverament per aquest cas no té topalls, s’escampa arreu veient que algú tant proper a casa, enarborant el cognom de l’avi, pot ésser capaç, ja no d’escriure, sinó de pensar el que ha plasmat, negre sobre blanc, en aquesta carta al director.

Dins d’aquest enllaç, l’escrit porta per títol “Larsson, en catalán”, inserit en un apartat que el Periodico anomena, cínicament, “la actividad cultural”.

Anant més enllà, em pregunto amb quina intenció aquest diari ha cregut convenient publicar aquest escrit. De totes, totes, amb un interès polític, per que de cultural ni el text ni el missatge en tenen res, per no parlar del posseïdor de la mà que sostenia la ploma que l’ha escrit.

És ben veritat allò de que la família no la tries, et toca.

09.07.2009

Tweet

Casualment he anat a parar a un llistat de blocaires de la ciutat de l’Hospitalet i he vist que hi havia un bloc del carismàtic i arrossegador de masses Mario Sanz, el regidor de cultura (veure comentari sobre l’insigne Sanz en aquest altre post). M’he atrevit, fins i tot, a clicar sobre l’enllaç i entre el que ell anomena “documents interessants” hi ha aquesta perla, un informe que porta per nom Propostes d’estudi de l’ajuntament sobre l’àrea de can Trabal.

Després d’haver-lo llegit estic esparverat. No m’ho puc creure, amb els milions i milions de pessetes (d’acord, ara euros, però amb peles fa més patxoca) que cobren els assessors, tècnics, gurus i altres invents consistorials, com es pot fer aquest pitafi de document. I el més greu, com un Regidor de Cultura no té la més mínima vergonya en publicar aquest engendre en el seu bloc.

Doncs per això, per que aquesta és la concepció de cultura que emana de la intel·lectualitat dels situats al govern municipal, la cultura de la incultura.

Imagino per un moment qualsevol departament d’informes de qualsevol empresa, per modesta que sigui, on els seus directius mai hauran somiat cobrar el sou que cobren aquests regidors, presentant un informe amb aquesta fila. El cap de l’executiu responsable rodolaria abans de finalitzar la jornada.

Darrera la pantalla de pijolandia i de caminar altiu que gasten els afiliats als PSOE de l’Hospitalet, el que s’hi amaga és això, la barroeria i la incapacitat de presentar una proposta per escrit amb la més mínima composició estètica.
Però el més greu és que la pena no la fa composició, on entre altres precarietats s’hi observen canvis de tipus de lletra, faltes d’ortografia, frases fetes espanyoles traduïdes literalment on perden tot el seu significat, salts del català a l’espanyol i a l’inrevés; el que és realment llastimós, és la perversitat del contingut del missatge carregat d’enganys, falsedats i demagògia.

Senyor Sanz sempre havia tingut clar que la cultura no és per a vostè, però avui s’ha superat a sí mateix.

Què hem fet per merèixer això? Déu meu!

24.03.2009

Tweet

Un dels escenaris més esgarrifosos fou el turó conegut com el "Merengue", on el dirigent republicà que comanava l’atac va llençar als soldats de l’anomenada quinta del biberó (17 i 18 anys sense entrenament previ) a atacar aquest cap de pont de feixistes professionals amb experiència i disciplinats, al crit de: Vinga nois, que això ens ho menjarem com si fos un "merengue". Entre el 22 i el 28 de maig del 1938 hi hagueren més de dues mil baixes entre morts i ferits. Els revolucionaris, en ridícula minoria de forces, feren miques als pobres soldadets llençats amb ràbia contra el monstre amb orxata a les venes i serradures al cap.

La història, es repeteix. Potser és el nostre tarannà. Som un país d’individualistes, de millors que l’altre, d’incapaços de tenir una visió de conjunt i, sobretot, d’incapacitats per estimar el nostre país per damunt de l’interès privat, ja sigui econòmic, de poder, de personalisme, de vanitat i de qualsevol altre d’aquests mals massa comuns entre la majoria dels que viuen prop dels centres de poder.

Els espanyols, però, continuen amb aquell esperit corporativista que tan contrastadament els ha esdevingut vàlid. Allò que el nivell de popularitat assolida pels nostres polítics ja ha relegat a la categoria d’incorrecció i ja no queda bé dir, de que els uns són el policia bo i els altres el dolent. Als espanyols se’ls enfot el color blau o roig, el que defensen, unitàriament, és la indivisibilitat de la seva controlada espanya, una indivisibilitat que serveix per mantenir-se amb el pessic dels que els hi penquen gratis.

La darrera demostració de que els partits catalans estan dins l’olla del dependentisme (de dependència) recalcitrant és la resposta a la darrera proposta d’anar tots junts a Europa per reivindicar allò que queda molt folklòric en les manifestacions i que dóna als borinots quota de pantalla als mitjans sense comprometre excessivament, però que quan es tracta de compromís polític ja els genera urticària.

Per una banda els "reinventors" del catalanisme (?) i, per l’altra, els vells verds, han tornat a dir al poble de Catalunya que la seva gran missió en aquesta terra és el seguidisme espanyol i l’ofec nacional de Catalunya. En una altra dimensió hi ha la branca anomenada catalana del PSOE, els quals ja han aconseguit treure de la cúpula del seu partit a totes les velles glòries catalanes i ara, ja campegen com si es tractés del Cid, en l’espanyolitat més profunda, desmuntant "àdhuc" qualsevol símbol d’identitat nacional que hi pugui quedar en els mitjans de comunicació públics catalans.

Estem sols. I encara que en siguem 2000 contra un sol batalló de 200 soldats, ells estan organitzats i ens trinxaran com a la pobra canalleta al Merengue, prop de Balaguer, el maig del 38.

La via política per assolir la independència de Catalunya, avui, té el futur massa incert. Sols resta confiar en la mobilització ciutadana en un país on el desajustament demogràfic és tant significatiu que tampoc fa albirar un futur gaire esperançador. Per cert que ja fa anys també he deixat de sentir aquesta argumentació de la demografia per part dels que avui ja són alts dirigents polítics.

Malgrat tot, el dia 7 de març del 2009 (si al col·lectiu feminista no li sap greu) estarem a Brussel·les amb una de les noves mobilitzacions, esperem que multitudinàries, per reivindicar la voluntat del nostre poble a decidir el nostre futur.

Un reflexió a fer és: on van a parar els mils de milers de vots d’aquests independentistes que surten al carrer en festívoles manifestacions "milionàries", quan hi ha consulta política?. Doncs això, van a la paperera per que passa pel davant el color o l’interès, a la voluntat real d’independència i sobirania del nostre poble. Algú, més tècnicament, parla de desencís polític i em faig la pregunta: que té a veure el desencís amb els partits polítics i la voluntat d’un poble de ser lliure?

En els darrers anys he sentit amb massa insistència a en Carod parlar de les tradicions com a quelcom canviable i que els folkloristes que recullin les costums dels nostres temps reflectiran la realitat cultural dels nostres dies, molt diferent a la de fa cent anys. Bé, quan en Josep-Lluís fa aquestes dissertacions, i amb la mateixa finalitat, també és amic de "devaluar" als catalans sumits en la "desgràcia" de tenir tota l’ascendència catalana. Una manera d’arribar als castellano-pensants: els convergents ho fan parlant en espanyol i en Carod fa valer el seu xarneguisme.

Ja em veig que als costumaris del Joan Amades i Gelats o el Valerí Serra i Boldú de finals del segle XXI, a més de relacionar les "actuals" costums tradicionals catalanes com ara la saeta de la processó de setmana santa, el brau d’osborne, els grans Hit Parade espanyols del Polònia o el dia del amor patrio boliviano, inclouran un petit apartat sobre processons, romiatges i aplecs organitzats per plataformes ciutadanes catalanes per reivindicar unes voluntats que en el futur es veuran d’allò més anacròniques per que ja no hi haurà ningú que recordi el que era aquella cosa tan estranya anomenada poble català. Serà com veure amb els ulls actuals el fer una prerrogativa a Sant Roc o a Sant Sebastià per que alliberi a la població de la pesta.

Malgrat tot i com a acte de resistència, us convido a recórrer els carrers de Brussel·les amb una estelada al coll. Encara que només sigui per tocar allò que no sona i fer una mica de turisme.

El dia que els catalans decidim no demanar la independència ni a madrit ni a Brussel·les ni a Barcelona, sinó que, senzillament decidim prendre-la, aleshores Catalunya tindrà la possibilitat d’esdevenir un poble lliure. Mentrestant anirem omplint les pàgines del pronosticat costumari carotià en espanyol per que les properes generacions el puguin entendre.

29.12.2008

Tweet

Per commemorar aquesta efemèride, l’ajuntament de l’Hospitalet ha organitzat un seguit de conferències i altres actes diversos. La conferència d’inauguració, amb el títol "L’Hospitalet en el marc de la Catalunya medieval i moderna", la va impartir el Dr. Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya.

El Dr. Alcoberro ens parlà dels orígens de la vila que fou l’Hospitalet, dels condicionaments que comportava el fet d’estar tan propera a la ciutat de Barcelona, de les gents que habitaven el lloc, dels seus oficis, de la seva estructura social, de la condició de ciutat d’allotjament de les tropes que assetjaren Barcelona en les guerres dels Segadors, de Successió i del Francès, del lloc d’aturada dels viatges que es dirigien a Barcelona quan se’ls feia de nit i les muralles de la ciutat comtal es tancaven, de les onades migratòries que ja va patir la vila a l’edat mitjana… per acabar a l’any 1800, ja que a partir d’aquell moment, el Dr. Alcoberro considerava, segons va dir, que això ja hauria de ser una altra conferència.

Amb una exposició tan ben bastida i un conferenciant de tan elevat nivell, aquest acte, des del punt de vista històric, va quedar del tot diluït per el barroer tractament polític del que fou objecte.

Admetem per que el partit polític que domina la ciutat és així, que el fulletó de publicitat dels actes vagi precedit de forma destacada de la fotografia de l’alcaldessa Marín a tot color mentre la resta del fulletó és monocrom, aquesta fatxenderia ja és habitual en els anuncis de la ciutat.

Admetem també que la parafernàlia de la presentació guardi el protocol exultant de l’alcaldessa Marín asseguda al centre, amb el regidor Sanz, el de cultura, a la seva dreta i a l’esquerra, al lloc tercer del podi, el protagonista de la vesprada, el conferenciant Dr. Alcoberro.

El que ja és impossible d’admetre, per la gent amb un mínim d’interès en els temes històrics és que al final de la conferència, en comptes de l’habitual torn de preguntes al conferenciant, l’alcaldessa ens engalti un míting polític d’exaltació municipal socialista.

Terrorífica la imatge del regidor Sanz donant-se el pisto de coneixedor de la història, llegint les dades ja publicades el el fulletó per al públic sobre el document del 908, sobretot per que ja hi havia un Doctor en Història per parlar-ne. El regidor va fer un discurs llarg i sense la més mínima propietat, se li va notar massa el llautó. Va ser un exercici d’autodesmereixement.

Inadmissible l’abús de poltrona de l’alcaldessa Marín amb la lloança política que va fer del seu consistori, relacionant les grans "gestes" urbanístiques que els socialistes han fet a la ciutat. Un discurs llarg, mitinero, carregós, que no tenia res a veure amb el document del 908 i que va utilitzar per donar el tret de sortida prematur a les properes eleccions municipals, fent proselitisme a la gent de bona voluntat que va assistir a l’acte per escoltar una conferència sobre història i no un "panfleto" socialista.

En un moment de la seva intervenció va citar el passat històric agrícola de l’Hospitalet, situant el seu final, en el segle XIX. Greu error. O no?. L’agricultura a l’Hospitalet va ser una de les principals activitats fins ben endins del segle XX. I aquí és on se’m comença a il·luminar el camí.

Per què tant de bombo i plateret per aquest document?

Per què ara, en aquestes dates, la presentació?

Per què es diu que l’agricultura a l’Hospitalet es va acabar al s. XIX?

Per què en el sant rotllàs mitinero no va dir que el nou edifici de la plaça Mn. Homar s’està acabant de construir sobre les muralles medievals del que aleshores era Provençana, trinxades en la construcció.

Aquestes muralles van aparèixer en un moment en que la obra estava cercada per un reixat metàl·lic. Tan bon punt van aparèixer les restes arqueològiques es va murar el perímetre amb una construcció opaca de maó. Aleshores la història no importava, malgrat estar en un lloc estratègic de la ciutat amb espai per al seu condicionament i exposició, va primar el món de l’economia immobiliària i els seus interessos i es va deixar orfe a la ciutadania del coneixement que podien aportar aquells vestigis de la nostra història mil·lenària.

Imatges fotografiades el dia 16 de juliol del 2006

Potser la referència a la fi de l’agricultura situada al s. XIX no és una manera de treure ferro a la darrera (darrera en el doble sentit de darrera acció i de darrer espai disponible) empresa constructiva: el trinxament del darrer espai agrícola del municipi, de la darrera zona verda, de la darrera possibilitat de museitzar les feines de la pagesia a l’Hospitalet.

Probablement aquest oportuna celebració sigui una cortina de fum per esvair el dany irreparable que representa el sacrifici de Can Trabal, el darrer reducte verd del municipi, convertint-lo en l’únic municipi de Catalunya sense zona rústica.

Per saber sobre els implicats en el cas immobiliari de Can Trabal, vegeu aquest article de l’Hospi.cat. Com deia algú, l’enemic el tenim a casa.

20.11.2008

Tweet

Malgrat el pas del temps, la globalització cultural i l’avenç tecnològic de les darreres dècades, sols amb la lectura dels diaris i el seguiment del món de la política, hom constata que aquella dependència religiosa encara es viva de l’Ebre en avall i en alguns grupuscles instal·lats en el nostre país.

Aquests comentaris venen a to de l’article que ha publicat la Vanguàrdia on es fa un ressò desmesurat d’un acte de cremació en una manifestació dita "independentista".

Es clar que la manifestació era independentista. Majoritàriament els actes convocats per reivindicar l’11 de setembre són independentistes, però destacant aquest aspecte, determinada premsa pretén criminalitzar una condició natural.

Què passaria si en comptes de cremar una bandera espanyola i unes imatges dels borbons es cremessin un senyera (estelada o no) i la fotografia del president o del vicepresident de la Generalitat de Catalunya (si es vol, amb les seves respectives mullers)?.

En la notícia hi ha ànim de fer forat a la voluntat dels catalans de recuperar la seva independència?

La pregunta és: Un poble que hauria de ser modern, lliure i democràtic no pot veure com una forma d’expressió el rebuig a uns símbols amb els que el seu poble veí del nord no s’hi sent representat? O és que hi han diferents maneres de valorar un mateix concepte? Veure aquest altre article de la Vanguardia que porta per títol "Libertat innegociable". Paradoxal!!!.

O és que veritablement l’espanyolisme està necessitat de recuperar l’espiritualitat artificial que els donà el dictador "bajo palio" i, com que Déu ja està passat de moda, ara les icones religioses del país són els borbons i la rojigualda?

Amb tot, TV3 fent, cada cop més, el joc a espanya.

14.09.08

Tweet

Alerta, la nova immigració difícilment serà catalanista. Per al conjunt generalitzat, els és una dificultat el fet d’haver aterrat en un país que no s’esperaven. Ells entenien que venien a espanya i es troben a casa nostra amb una realitat diferent, un idioma diferent i una cultura, que, insisteixo, de forma generalitzada, els importa un rave. El seu objectiu és enviar calés a casa i poder reagrupar-se familiarment a casa nostra. Aquí mengen.

És el mateix que va passar a l’anterior onada immigratòria, la dels anys 50-60. Aquella immigració partia d’una realitat cultural diferent i ens la van imposar, l’Hospitalet és una mostra flagrant d’aquesta realitat i de les seves conseqüències, les quals coneixem força bé. És per això que cada cop és més difícil viure en català a Catalunya.

Hi ha el gran objectiu d’estendre de forma prioritzant polítiques socials, sobretot, des dels representants del sobiranisme al Parlament, amb la creença de que amb el pa convencerem a l’assedegat per que s’identifiqui amb la nostra cultura. Soc de la opinió que en primer lloc s’ha de potenciar la política nacional per, amb ella, poder fer polítiques socials. A no ser que ja ens estigui bé fer polítiques socials en espanyol.

És inadmissible entrar en un establiment regentat per propietaris de la nova immigració i que el dependent et digui que li parlis en espanyol per que no entén el català. Com és possible que es doni la llicència d’obertura d’un negoci  d’atenció al public amb un personal que no parla l’idioma del país? Això és una irregularitat nacional. I ara no caiguéssim en la humiliació de parapetar-nos en la darga de la cooficialitat del català.

El nostre país no podrà ser mai sobirà fins que la majoria dels seus pobladors no s’hagin integrat cultural, idiomàtica i nacionalment. I amb el ritme i polítiques actuals, això no s’albira ni en el futur més llunyà.

Als anys 60 els companys d’escola recentment arribats a Catalunya aprenien el català, si calia, a mastegots. Avui, després de prop de 50 anys aquells companys del col·legi han esdevingut bons amics amb una gran consciència de la identitat catalana. Ara són altres temps, però aleshores aquella tècnica va funcionar.

Aquells mastegots de la nostra joventut van tenir l’efecte esperat, certament que avui no han de ser físics, els temps canvien, però s’han de marcar pautes de desenvolupament i convivència amb els nou vinguts que gaudeixen de tots els privilegis dels drets als ciutadans, però al qui no se’ls hi ha explicat prou bé quins són els seus deures.

Potser, algú, en aquestes paraules podrà veure-hi trets racistes o xenòfobs. Res més lluny en la intenció. El que es pretén és defensar el país, no de la gent immigrant, sinó de la desinformació i de l’esviaxament de concepte que tenen els immigrants quan arriben a casa nostra.

Crec que si cal ésser un espai resistencialista, però no en retrocés, sinó l’espai resistencialista al que ja estem acostumats. Portem ja, gairebé, tres-cents anys resistint i sembla que la corda s’acaba, no per que els resistents de sempre deixem de resistir, s’acaba per que com sempre, ells, en són molts més. Allò d’aquelles paraules que en Puigcercós ara ja no pronuncia en els seus discursos i mítings, allò que repetia sovint de la democràcia demogràfica.

Benvolgut Toni, perdona per l’extensió.
A reveure!

16.07.08

Tweet

El comentari venia a to del problema de convivència que causa la diversitat de religions a les nostres ciutats. Ara no entraré en dissertacions sobre la problemàtica de la nova immigració, d’això ja en parlaré un altre dia, el que si que m’agradaria deixar clara és la meva convicció d’agnòstic per que no hi puguin haver malentesos.

Els que ens interessem per la història del nostre país i, sobre tot, per les nostres tradicions, no podem deslligar la religió de l’evolució històrica. Ja remuntats en el neolític, veiem que l’home justifica la seva existència amb la creença de l’existència d’un ésser suprem, representat arreu del món, fins abans de la nostra era, per la figura de la Deessa Mare o Mare Terra, en definitiva de la natura, d’allò on venim i on retornem al final dels nostres dies.

Resseguint les tradicions catalanes veiem com totes elles són religioses o emanen directa o indirectament de la religió, els aplecs, les diades, els cicles festius, els santorals, la sardana… Àdhuc, en la majoria de casos, aquestes celebracions que ara les veiem com a cristianes, esdevenen de tradicions molt més reculades en el temps, les quals el cristianisme, en un gest de manipulació política, se les va fer seves i les va disfressar de catòliques per guanyar "votants".

Per tant, a la vista de la importància que té per a l’evolució històrica, penso que no podem barrejar diferents cultes en una mateix estatge, com es proposava de fer per enquibir les diferents confessions en un mateix lloc, motiu que va generar la meva intervenció.

Per a la nostra cultura religiosa, en el meu cas vista des de l’etnografia i des del punt de vista religiós dels creients, em semblaria de mal gust celebrar un culte diferent a un temple consagrat per a la doctrina cristiana i a l’inrevés. Observi’s que he utilitzat el mot "cristiana" i no pas la paraula "catòlica".

Salvant les distàncies, ¿ens imaginem que per reduir la despesa que genera l’activitat política s’utilitzés el mateix local per a reunir a les militàncies de tot l’espectre? O, per utilitzar un àmbit molt apreciat per la nostra televisió entestada en fer-nos combregar amb el gloriós món de l’esport per damunt de tot, i si és esport espanyol millor que millor, ¿us imagineu al Alonso corrent amb el seu bòlit pel camp del Barça o a la "roja" jugant al circuït urbà de València?.

A voltes es parla molt alegrement sobre qüestions que no ens toquen de prop i això des d’àmbits on està de moda reclamar la igualtat entre homes i dones, allò tant llarg de benvinguts i benvingudes que a la vegada entenc que també discrimina a gais, lesbianes, transexuals i bisexuals. O allò altre que ara emprenya tant que és dir-li senyoreta a una noia no casada. Reivindicacions, sovint, fetes per gent que no té cap mena de pudor en tractar de tu a les persones grans.

Defensant postures com aquesta estem fent el joc a qui ens vol aniquilar. Amb aquest pensament aviat podríem entendre que és una pèrdua de temps entestar-nos a parlar el nostre idioma si els de fora en són més.

Tots recordem a en Raimon quan deia: qui perd els orígens per la identitat. Doncs això, estem en el bon camí, el final el tenim cada cop és més a prop.

Com diu el Maragall del Polònia, i amb la mateixa sorna i entonació: Catalans, visca Catalunya

08.07.08

Tweet

Qui em coneix ja sap que per a mi el futbol és més un destorb que no pas un gaudi. No em diu res, però malauradament els mitjans de comunicació s’encarreguen de recordar-me la seva existència a tota hora.

Avui la televisió presentava unes imatges de l’actual president del Barcelona de futbol. Pobre noi, com s’ha de veure, qüestionat i havent de barallar-se amb part de la massa de socis per defensar la seva gestió al capdavant del club.

Automàticament m’ha vingut la història del darrer entrenador i, també dels anteriors, a més de les grans figures mundials que ha tingut l’equip en els darrers vint o trenta anys. En la pràctica totalitat d’aquests casos han estat personatges lloats com si es tractés de déus de l’Olimp, els grans salvadors, els messies que havien d’anar mantenint la fama del millor equip del món.

Encara que sigui un món que no sento meu, sap greu veure com aquests déus cauen com a mosques abatudes d’una palada, essent vexats pels mateixos individus que, en rauxes d’alienament mental havien vociferat acaloradament aclamant-los.

Del públic, tot i que em costa, ho puc arribar a entendre, les grans masses són difícils de controlar. Però el que és incomprensible és com els protagonistes cauen en el parany de perdre la glòria adquirida.

Suposo que un sociòleg podria passar-ho d’allò més bé estudiant aquests fenòmens, però el que a mi em sembla és que l’actual societat està immersa en una situació de necessitat excessiva de protagonisme portat al límit. O el que és més tràgic, d’una dependència de l’ambició de poder que acaba autodestruint.

Us imagineu que en Laporta hagués plegat després de guanyar els títols? No seria recordat com un gran president del club? El mateix hauria passat amb els entrenadors que en un moment de la seva carrera van assolir la glòria i que temps després van haver de sortir per la porta del darrere, o amb els jugadors mediàtics tantes vegades dimonitzats després d’haver donat jornades inoblidables. Si haguessin plegat en el moment més alt de la seva carrera avui tots serien recordats com els millors, com herois de grans gestes.

Extrapolant el cas futbolístic a l’àmbit de la política, ens trobem exactament en la mateixa situació. Si els polítics sabessin deixar la primera fila abans de començar a decaure potser el país aniria d’una altra manera i es podria donar pas a moltes idees regeneradores que donarien la possibilitat de fer més eficient l’avenç nacional.

El món empresarial ho té molt clar. Quan la corba que indica el cicle de vida del producte assenyala que els resultats davallen, automàticament quedes fora. Potser el que cal es identificar els personatges públics i mediàtics sota paràmetres productius i deixar les sensibilitats per al respectabilíssim món de la faràndula.

03.07.08

Tweet

Com que volia estar als dos llocs, la única solució era la de Salomó, partir el dia amb mitja jornada a les terres de Lleida i l’altra mitja al Fòrum de Barcelona.

Al congrés hi vaig anar amb l’"Antòniu" amic des de la infantesa. Xerrant va sortir el tema del meu bloc. Em va dir que li semblava molt bonic, sobre tot el color verd del fons. Malament. És com si et diguessin que el teu llibre els ha agradat molt… que estava molt ben enquadernat, el paper de bona qualitat i les tapes molt resistents.

Entrant més en conversa em va confessar que no li agradava el contingut. Ja soc conscient de que hi poso moltes queixes, però per que serveix un bloc que no té públic, doncs per això, per desfogar-se.

Doncs bé, després de la petita conversa sobre el tema vaig pensar que potser sí que hauria d’escriure amb un to més positiu. Em faré el propòsit.

En quant el dia 14 de juny, un dia per ésser recordat. De bon matí vam pujar la meva dona i jo cap a Sanaüja. El dia esplèndid. La pluja d’aquestes darreres setmanes ens ha deixat un ambient molt nítid i uns verds que fa goig de veure’ls (ara em ve a la ment allò d’en Raimon que deia: tots els colors del verd gora, gora, diuen fort…). Una meravella pels sentits i sobre tot per tirar fotografies, la llum és preciosa.

Sanaüja és un petit poble de la Segarra que com els pobles veïns està carregat d’història i d’històries. Ens van guiar pels seus carrerons, església i ruïnes del castell la Maria Garganté, sanaüjenca i professora d’Història a l’Autònoma i l’exalcalde de la població. Amb la Maria Garganté havíem coincidit en el 5è curset sobre Arquitectura Popular que cada estiu organitzen els Amics de l’Arquitectura Popular, on ella va donar una lliçó amb el nom d’Arquitectura religiosa popular a l’època moderna: dels santuaris als oratoris, i jo vaig impartir la lliçó Petits monuments religiosos als municipi d’Artesa de Segre. També ens vam tornar a trobar presentant treballs a la XXXVI Jornada del Grup de Recerques de les Terres de Ponent, ella amb una comunicació titulada: La correspondència dels Combelles de Sanaüja: un peculiar "calaix de sastre" del primer terç del segle XIX, i la meva comunicació portava per títol: Tradicions religioses dels segles XIX i XX al municipi d’Artesa de Segre.

El guiatge de la Maria Garganté per tota la població va ésser exquisit i les aportacions de l’exalcalde van reblar una visita molt interessant. Com a punt final de la part del matí (la tarda me la vaig haver de perdre, anava al congrés) va ser la visita al cementiri que conté la tercera col·lecció d’esteles discoïdals més important amb nombre de peces de Catalunya, algunes d’elles del s. XII. Un regal per a la vista.

Un matí fantàstic, llàstima que la tarda havia de ser a Barcelona.

Podeu veure el reportatge de la visita en aquest enllaç.

A la tarda vaig estar al 25è congrés, però com que li vaig dir al meu amic que intentaria ser positiu i no fer lamentacions ni parlar de coses tristes en aquest bloc, m’abstinc de fer comentaris sobre aquest tema.

16.06.08

Tweet