Avui he llegit un parell de notícies de l’àmbit de la cultura, les quals m’han fet recordança de la branca materna de la meva família.
Una ha estat la notícia cultural del dia, la mort del pintor Josep Guinovart. No puc dir que aquesta mort m’hagi afectat amb especial sentiment, però si amb la tristor que provoca la pèrdua d’un dels darrers representants d’una manera determinada de fer cultura i a la vegada de fer país.
Guinovart em transporta a l’ambient de la meva família, ja que junt amb el meu oncle Joan Josep Tharrats, Joan Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Antoni Tàpies i el recentment desaparegut Modest Cuixart, van formar, l’any 1948, el moviment Dau al Set, la plataforma que els promocionaria per donar a conèixer la seva obra vanguardista. I a casa això es vivia i feia que aquests noms formessin part de la nostra quotidianitat.
En els darrers anys també he tingut un cert acostament a la obra d’en Guinovart, degut a que la Fundació Espai Guinovart està situada a Agramunt, el poble de la seva muller, a escassos quilòmetres d’Artesa de Segre i punt de pas obligat per arribar des de Barcelona a aquesta població. Justament a l’any 2005, en el marc de les Jornades de Treball del Grup de Recerques de les Terres de Ponent, en les que tradicionalment hi presento els meus estudis sobre temes relacionats amb el municipi d’Artesa de Segre, vaig fer una presentació amb el títol: El món religiós a Artesa de Segre en els segles XIX i XX. Aquesta jornada es va realitzar a Agramunt, a l’Espai Guinovart, en mig de la impressionant obra de l’artista. Un marc incomparable per fer aquesta jornada que duia com a lema genèric: Món Rural i Tradicions als segles XIX i XX.
La segona notícia és més tendra. Es tracta de l’entrada publicada en el diari Directe.cat on es posa en coneixement el descobriment d’un afer amorós entre el Poeta Miquel Martí Pol amb l’Anna, una dona del seu poble que, com ell, aleshores, era casada.
Aquesta notícia m’ha reportat a una conversa familiar de no fa gaires anys on vaig saber que l’avi, Josep Tharrats, estant casat, havia tingut un afer amb una pianista.
L’avi era poeta, conreador del sonet, en va composar 4879. El darrer, anomenat Cignes i datat el 4 de desembre del 1975, tancava el segon tercet amb aquests versos:
Cignes gentils, vostra cançó sagrada
prepara l’agonia en la més clara
virtut per fondre l’ànima al paisatge.
Sense haver estat mai malalt, va morir de sobte, al vespre. Al matí havia anat a sentir el concert del Palau i va tornar a casa caminant. Caminava molt. Com a cristià de profundes conviccions religioses que va ser, tres dies després de compondre aquest sonet, com un presagi, fonia la seva ànima al paisatge.
La seva obra bibliogràfica abasta una trentena de llibres de poesia. A més de dirigir diverses publicacions, al 1914, a Girona, va fundar dues revistes literàries, Cultura i Flirt, amb col·laboradors de la talla de Gabriel Alomar, Carles Rahola, Frederic Rahola, Miquel de Palol, Xavier Monsalvatge, Prudenci Bertrana, Ruben Dario i Joan Maragall entre altres. Amb el títol de Adesiara, al diari de Girona hi tenia una columna de critica musical. El nom de l’avi queda perpetuat a la ciutat de Girona amb un carrer que porta el seu nom. Era un melòman. Amic íntim de Pau Casals i molt relacionat amb intel·lectuals de la seva generació. Us podeu imaginar el respecte que imposava als seus néts. Anar a casa els avis i sentir que des de la porta de la sala de música sonava Beethoven, Bach, Heandel, Txaikowsky o Wagner, per citar alguns dels seus preferits, era presagi de terrabastall. La cridòria de les criatures el destorbava de la concentració en la simfonia, la òpera o la cantata. La seva intransigència en consentir la juguedissa dels néts és la imatge que m’ha restat de l’avi, que morí la vigília de la Puríssima del 1975, als 92 anys, just a temps de poder fruir de la mort del dictador.
El fet de saber que l’avi s’havia embolicat amb una amiga pianista em va fer canviar el record d’aquella imatge distant que traspuava rectitud pels quatre costats. A partir de la descoberta vaig valorar al meu avi com a una persona més humana, amb les debilitats pròpies de les persones amb sensibilitats que van més enllà de les purament artístiques i religioses, el vaig fer més meu, més entranyable.
Per la mateixa raó, després de llegir la notícia, se’m presenta un Martí Pol amb una dimensió que va molt més enllà de la seva intel·lectualitat manifesta, prenent una expressió molt més àmplia la humanitat que permanentment reflectia el seu rostre.
De ben segur que personatges amb aquesta talla d’intel·lectualitat i sensibilitat, necessitaven d’aquesta ampliació de camp, per abocar la ingent quantitat de sentiment que duien dins. No ho dubto gens.
Glòria als savis d’esperit.
12.12.2007
[@more@]
